Dia 20. Aun no tengo malaria.

Bon dia! Ja estem completament instal·lats en la finca i ja tenim fins i tot prou feina!

Passats els primers dies de nervis i de conèixer-ho tot ens van començar a assignar algunes feines i la primera setmana la vam passar en els animals de la finca mentre Inma i Jorge feien les sortides en el projecte de custodia.

Ens van cridar perquè els chanchos (cerdos) s’estaven morint i per a que férem alguna cosa. Cap de les dos teníem ni idea de cerdos, però gràcies a la gran ajuda de nuestros amigos los cerdólogos (mención especial a Mayte y casanova, me salvasteis la viada y sereis recompensados por ello) vam poder isir un poc del pas. Els animals van deixar de morir i ara estem intentant fer-los entendre la importància de la vacunació i la desinfecció, però bueno, poc a poc, com tot aquí.

Així vam passar la setmana fins el dijous que vam decidir que ja era hora de començar a sortir un poc de festa a veure l’ambientillo de Lago. Vam provar la guatita (version ecuatoriana de los callós) i altres plats típics i vam anar a un bar que, sincerament, no sabria com descriure... Era poc mes o menys com entrar en una telenovel·la, tot fosc, en musica de telenovel·la i un senyor dalt de com un pòdium de gogo amb un micro animant la festa a crits del tipo de “Venga todas las solteras levanten las manos! ¿O es que han venido con sus estorbos?” i coses per l’estil.

Al arribar el cap de setmana Inma i jo (Tamara i Jorge no van voler) ens en vam anar cap al Putumayo (riu que fa de frontera en Colòmbia) perquè eren festes a Puerto el Carmen. Va ser un cap de setmana... raro. Feien activitats com el concurso de trepada de arbol o carreres de quilla, que son con caonetes menudes de fusta. Vam fer uns quants amics (no tots per pròpia voluntat) i vam provar menjar típic de la zona (mohohoi!).

cucs vius

cucs torrats

Elecció de la Ñusta Yaku

Per a fer feliços a tots els que dieu que me’n anava de missionera vos puc dir que este cap de setmana vam estar dormint en la casa de la misión de Puerto el Carmen en sor Maximina, una monja mol mol mol adorable, i Diana, una colombiana que fa el doctorat a NY i les practiques en la escoleta que portes “las hermanas” en la província. Com deia, tot mol “normal”.

 I per acabar-ho de fer rústic el lavabo, que donava al pati, estava ple de granotes que et saltaven damunt quan entraves, així que no, no ens vam dutxar en tot el cap de setmana...

Després de este intens cap de setmana tornem a la finca. Esta setmana ens toca a Tamara i a mi sortir en Mari a les comunitats en el projecte de custòdia ambiental. Els dimecres es fa la sortida gran a les comunitats de la ribera del Putumayo i hem de estar preparades a les 3 del matí. Son unes 4 hores de cotxe i després un bon tros en canoa per el riu.

En la primera comunitat a la que anem em fan pujar a un arbre per fer-nos una foto i, siguem sincers... no soc jo mol hàbil per a pujar arbres...

En la segona ens van oferir com uns fruta dura que has de coure per poder-te menjar i que es aixina com filosa, la chonta dura, i un cafè normal (normal! No soluble!). Es va posar a ploure com si s’acabés el mon i no podíem  tornar a pujar en la canoa, així que allí vam estar un parell de hores en els de la comunitat i una xica de ACNUR que treballa en els refugiats colombians a la part ecuatoriana (eren colombians, ara entenc lo del cafè...), i ens van haver de convidar a dinar.

Quan vam poder tornar a pujar a la canoa la dona de la comunitat ens va insistir molt en que ens quedarem a casa seva que seguiria plovent i no era bona idea tornar per el riu, però li vam dir que havíem de arribar a Lago i vam marxar. (Després en arrepentiríem molt de haver-li dit que no...)

Vam arribar al Palmar (“poble” on havíem deixat el cotxe) tots xopadíssims i vam pujar al cotxe, i quan portàvem uns 20 minuts de camí (i ens quedaven altres 20 per arribar a l’altre riu que havíem de creuar i altres 10 per a la carretera principal) (i com una hora per a la ciutat mes propera) el motor del cotxe es va parar. Vam estar mes de tres hores tirats allí en mig de la nada sense que parés de ploure esperant a que tornara Jorge que havia anar a “buscar ajuda” fins que es va fer de nit. Al final vam decidir anar-lo a buscar i el vam trobar en una planta petrolera “esperant al mecànic” en el bar...

Al final entre unes coses i altres van aconseguir que el Ingeniero gefe (així dit com important) li digues a algú que remolcara el cotxe fins dins la planta i que ens deixaren quedar-nos a dormir allí fins les 4 del matí que sortia el primer bus (que va ser mes a les 5 que a les 4).

Era mol trist perquè a aquelles hores i en mig de la selva l’únic que es veia era el cel roig del mechero de petroli que cremava... he estat en deserts menos desoladors que aquell paisatge... però no negaré que, encara que creia que no ho diria mai, ens vam alegrar quan vam veure la planta...

Però bueno, vam arribar a casa sanes i senceres  i encara ens va quedar energia per anar de festa este cap de setmana i seguir coneixent Lago i fins i tot donar la nostra primera classe!

Però ja he escrit massa com per contar mes coses ja! Però això, que estic be, estic viva, no tinc malària, ni dengue, ni he tingut problemes en els narcos ni la guerrilla!

Miiil besets amazònics! :D

PD: Portem 6 dies sense aigua corrent i hem de sortir cada dia a buscar al vigilant per a que ens done la clau de pas una horeta per dutxar-nos, açò ja es pareix mes a la selva!

PPD: Si, se que me'n he passat un poc en la entrada... prometo mejorar! :D