El oriente mola pero yo soy mas de sierra.

Hola hola, ja torne a estar aquí! J         

No esperava escriure tant de seguit, però es que aquest cap de setmana m’ha fet redescobrir el Ecuador, ja que fins ara no havíem sortit del oriente...

Aquesta setmana havia de anar a Quito a per el meu passaport, que encara estava registrant-se, així que volíem aprofitar per anar a Otavalo. Fa una setmana vam conèixer a una xica en un semàfor fent malabars i venent pulseretes i ens va recomanar anar a Peguche quan anàrem a Otavalo, així que això teníem pensat fer.

A més, com Andrea també havia de recollir el seu passaport vam aprofitar per trobar-nos a Quito i passar el cap de setmana juntes, i es que es increïble lo agradable que pot arribar a ser veure una cara coneguda quan estàs tan lluny de casa... Així que després de algun problema de transport ens trobem dijous a la nit a Quito!

        Quito es una ciutat enorme construïda com en una vall, així que es estreta i increïblement llarga i, evidentment, mol diferent a Lago. Fins i tot podem prendre una birra en un bar normal, en taules i cadires i musica normal, sense la necessitat de ballar bachata!! I de alguna manera, sense saber molt be com, al tornar al hostal per anar a dormir vam acabar en un americà desconegut bevent una botella d’aiguardent a la terraceta del cafecito, però bueno, coses que passen als hostals.

A pesar de la resaca d’aiguardent vam matinar per anar a per el visat i vam anar a visitar la Fundación Guayasamin, ja que la seva obra es dels treballs mes representatius del país. Han convertit la casa del pintor Oswaldo Guayasamin en una casa museu on es conserven tant les habitacions com el estudi com moltes obres, seues i regalades d'altres artistes. Just baix de casa seva està la capilla del hombre, que es com el museu que va “dissenyar” abans de morir. Una cosa mol bona que te Ecuador es que pràcticament a tots els parcs naturals i museus tens servei de guia gratuït, així que ens fan una bona explicació de la seva vida i obra (sincerament, sense la guia jo no hauria entès res...)

Després del matí turístic comença la aventura, ens disposem a anar a Otavalo, però el bus a Otavalo surt de la estació mes lluny del centre, així que vam pillar un bus que ni el metro en Japón en hora punta i clar, va passar el que ens havia de passar, que ens van robar. A mi no, gracies a deu, però tant a Inma com a Tamara els van obrir les rinyoneres i bueno... ja podeu imaginar la resta...

Al final, després de mes problemes de transport vam aconseguir arribar a Otavalo i per primera vegada desde que vam arribar a Ecuador teníem aigua calenta!! Que pot parèixer una tonteria, però l’aigua freda dia si i dia també acaba per tocar un poc els collons... L’únic problema es que era un poc car, 15 dòlars la nit, que per ser aquí es mooool car.

Però bueno, vam anar al mercat de Otavalo i bueno... increïble, el paradís del consumista de artesanies... vam comprar ponxos de llana de alpaca, pulseretes, collars, mes pulseres... i vam estar un ratet parlant en una parella de artesans argentins als que vam acabar preguntant si sabien algun lloc per dormir barat, que després dels robos, de que la targeta no me donés diners i mas coses varies anàvem un poc mal de pasta... Ens van enviar a la casa de una tal Matilde, en Peguche, a uns 20 minuts caminant de Otavalo, que cobra 3 dòlars per deixar-te dormir allí, així que evidentment ens va parèixer perfecte. I be, mas de lo mismo, ens vam perdre, el camí de 20 minuts va ser de mes de 2 hores, vam acabar no se mol be com en una boda tipical tipical en tot de trenes negres i ponxos de diumenge... lo típic.

Al arribar a casa de Matilde no hi havia ningú i ens vam trobar davant de una casa com a mig construir, tot un poc raro, però ni tan mal. Poc després va arribar Alex, el xic que havíem conegut al mercat i ens va presentar a la resta de gen de la casa i vam baixar a sopar. Ens van portar a un concert de uns venezolanos que passaven per allí i els van liar per tocar i va ser mol mol mol guay. Musica normal, algo de jazz, algo de ska, algo de tot, menos bachata (gracies a deu res de bachata!!). Gen normal, en un bar normal, en musica normal i cervesa, no podeu imaginar el que ho trobàvem a faltar...

         La cosa es va començar a animar i com casi tots eren malabaristes, pallassos i gen del espectacle de carrer van traure les maces lluminoses i un monocicle mes alt que jo i sense que el grup deixés de tocar van anar animant-se a sortir a jugar. Increïble, simplement increïble, sobretot després de tan de bar fosc on has de bailar pegado si o si en desconeguts. (Ja se que ja ho he dit, però es que enserio, es mol traumàtic...)

        I al tornar a casa encara vam anar a les cascades. La idea era banyar-nos despullats al riu, però al arribar allí i tocar lo freda que estava l’aigua se mon va anar a tots la valentia i només Andrea va ser capaç de clavar les cames al riu, així que res, no hubo desnudo... L

El diumenge al matí, en mes ressaca que altra cosa, vam anar, ara si de dia, a veure les cascades i a que un guia ens explicara un poc la historia del lloc, que es realment impressionant. 

El nostre guia a les cascades

I res, per tornar mes problemes de transport, mes taxistes que ens intenten timar, mes busos que es retrasen... podríem haver arribat a casa a les 10 i vam arribar a les 3 del matí, i per si això fora poc havien deixat posada la cadena de la porta i no vam poder entrar a casa fins passades les 4... però bueno, ja assumim que som un poc desgraciades en este sentit i ho acceptem perquè allí ho vam passar massa be!

Ara ja, encara que per poc temps, tornar a la rutina de treball, que igual es anar en els chanchos que es anar a carregar 50 sacs de aserrin (si si Aserrin) al aserradero, que som mol treballadores!

[Fotos de treball no disponibles, pero jure que treballe!!]

Mil besos i veniu a visitar-me, que aquí sempre hi ha aventures! :D