De rius i selva

          Ja pensàveu que vos lliuraríeu de mi… però no! Ací torne en les meues histories de selves, i taràntules i demes fauna.

 Estes dos setmanes desde que vam tornar de la serra hem fet moltes coses, mol de treball, començar mes seriament en les classes... però també moltes coses divertides!

          La setmana de  tot sants volíem anar cap a Cuenca i Baños, però com no em trobava molt be (paràsits i tal i cual...) vam decidir anar esta setmana al Cuyabeno que era una excursió mes curta i podia isir uns dies mes tard de casa. Així que el dia festiu encara estàvem a la finca i vam decidir anar a uns manantials prop de Lumbaqui. El lloc la veritat es que era mol bonico, però un poc estrany vore com tots es banyen en roba (texans i calcetins incuits...)

           I despres ja si, vam anar a la reserva faunística Cuyabeno, ja en plena selva! Només puc dir que vull viure allí... No vull posar moltes fotos perquè la veritat que les fotos que tenim no li fan per a res justícia. No vam poder veure cap anaconda de 8 metres, però vam veure dofins!

 El primer dia ens van portar en la canoa a motor a veure la laguna i el riu i anàvem tots com crios sense saber on mirar...

   

 El segon dia la canoa se’n va anar a buscar a uns altres que havien de arribar i vam sortir en la canoa de rems per a anar a fer la excursió caminant (creiem que estava prop però per arribar al lloc on havíem de començar la caminata vam remar com una hora) i va ser quan vam veure els dofins. A la tarda vam anar a buscar caimans, però no en vam veure cap... L Ens van dir que deuria estar ja baixant el riu, però que en les plogudes de les ultimes setmanes havia tornat a pujar i els caimans estàvem amagats. A la nit vam fer la caminata nocturna i vam trobar una quantitat de bitxos i aranyes i coses xungues...

 

 El tercer dia va ser el de la visita a una comunitat siona on ens van ensenyar com es recol·lecta la yuca i com es prepara i un chamán ens va explicar un poc en que consisteixen els seus rituals i un poc com treballen en les plantes i estes coses. Després vam tornar a sortir en la canoa a rems i quan ja es feia de nit Inma i jo ens vam decidir a tirar-nos a nadar a la laguna... mala por! I mal cuadro per a pujar després a la canoa sense bolcar-la!

 L’últim dia va ser ja per disfrutar un poc del lloc en tranquil·litat i pujar a la torre per al avistamiento de aves i ja cap a casa, que hem de treballar!

 Després de tot açò es un poc difícil de creure que treballem i donem clases i tal, però ho fem, i quan mes anem a les clases mes relació fem amb els alumnes, lo que només pot suposar... mes festa! Així que el dijous van anar a fer un “asado al rio” i ens van convidar, i clar, no vam poder dir que no.

          I que mes hem fet estos dies... vam tornar a anar a cuinar a casa de doña Amada a ensenyar-li a fer tortilla de papa, i com sempre ens va donar de dinar, sopar, berenar, dinar de 3 dies mes i un polo.

 Hem fet  també un dinar tipical de los pasantes españoles en paelleta, sopa castellana, tortilla (si, mes tortilla) i tostaetes en salmorejo.

I hem provat ja el sinchicara! (El tequila de la amazonía!) 

       I poc mes, tortilla per ací, alguna birreta per allà, algun accidentet dels que se veien vindre i mol de calor, arròs i bon humor, que no fa falta mes! :D

El oriente mola pero yo soy mas de sierra.

Hola hola, ja torne a estar aquí! J         

No esperava escriure tant de seguit, però es que aquest cap de setmana m’ha fet redescobrir el Ecuador, ja que fins ara no havíem sortit del oriente...

Aquesta setmana havia de anar a Quito a per el meu passaport, que encara estava registrant-se, així que volíem aprofitar per anar a Otavalo. Fa una setmana vam conèixer a una xica en un semàfor fent malabars i venent pulseretes i ens va recomanar anar a Peguche quan anàrem a Otavalo, així que això teníem pensat fer.

A més, com Andrea també havia de recollir el seu passaport vam aprofitar per trobar-nos a Quito i passar el cap de setmana juntes, i es que es increïble lo agradable que pot arribar a ser veure una cara coneguda quan estàs tan lluny de casa... Així que després de algun problema de transport ens trobem dijous a la nit a Quito!

        Quito es una ciutat enorme construïda com en una vall, així que es estreta i increïblement llarga i, evidentment, mol diferent a Lago. Fins i tot podem prendre una birra en un bar normal, en taules i cadires i musica normal, sense la necessitat de ballar bachata!! I de alguna manera, sense saber molt be com, al tornar al hostal per anar a dormir vam acabar en un americà desconegut bevent una botella d’aiguardent a la terraceta del cafecito, però bueno, coses que passen als hostals.

A pesar de la resaca d’aiguardent vam matinar per anar a per el visat i vam anar a visitar la Fundación Guayasamin, ja que la seva obra es dels treballs mes representatius del país. Han convertit la casa del pintor Oswaldo Guayasamin en una casa museu on es conserven tant les habitacions com el estudi com moltes obres, seues i regalades d'altres artistes. Just baix de casa seva està la capilla del hombre, que es com el museu que va “dissenyar” abans de morir. Una cosa mol bona que te Ecuador es que pràcticament a tots els parcs naturals i museus tens servei de guia gratuït, així que ens fan una bona explicació de la seva vida i obra (sincerament, sense la guia jo no hauria entès res...)

Després del matí turístic comença la aventura, ens disposem a anar a Otavalo, però el bus a Otavalo surt de la estació mes lluny del centre, així que vam pillar un bus que ni el metro en Japón en hora punta i clar, va passar el que ens havia de passar, que ens van robar. A mi no, gracies a deu, però tant a Inma com a Tamara els van obrir les rinyoneres i bueno... ja podeu imaginar la resta...

Al final, després de mes problemes de transport vam aconseguir arribar a Otavalo i per primera vegada desde que vam arribar a Ecuador teníem aigua calenta!! Que pot parèixer una tonteria, però l’aigua freda dia si i dia també acaba per tocar un poc els collons... L’únic problema es que era un poc car, 15 dòlars la nit, que per ser aquí es mooool car.

Però bueno, vam anar al mercat de Otavalo i bueno... increïble, el paradís del consumista de artesanies... vam comprar ponxos de llana de alpaca, pulseretes, collars, mes pulseres... i vam estar un ratet parlant en una parella de artesans argentins als que vam acabar preguntant si sabien algun lloc per dormir barat, que després dels robos, de que la targeta no me donés diners i mas coses varies anàvem un poc mal de pasta... Ens van enviar a la casa de una tal Matilde, en Peguche, a uns 20 minuts caminant de Otavalo, que cobra 3 dòlars per deixar-te dormir allí, així que evidentment ens va parèixer perfecte. I be, mas de lo mismo, ens vam perdre, el camí de 20 minuts va ser de mes de 2 hores, vam acabar no se mol be com en una boda tipical tipical en tot de trenes negres i ponxos de diumenge... lo típic.

Al arribar a casa de Matilde no hi havia ningú i ens vam trobar davant de una casa com a mig construir, tot un poc raro, però ni tan mal. Poc després va arribar Alex, el xic que havíem conegut al mercat i ens va presentar a la resta de gen de la casa i vam baixar a sopar. Ens van portar a un concert de uns venezolanos que passaven per allí i els van liar per tocar i va ser mol mol mol guay. Musica normal, algo de jazz, algo de ska, algo de tot, menos bachata (gracies a deu res de bachata!!). Gen normal, en un bar normal, en musica normal i cervesa, no podeu imaginar el que ho trobàvem a faltar...

         La cosa es va començar a animar i com casi tots eren malabaristes, pallassos i gen del espectacle de carrer van traure les maces lluminoses i un monocicle mes alt que jo i sense que el grup deixés de tocar van anar animant-se a sortir a jugar. Increïble, simplement increïble, sobretot després de tan de bar fosc on has de bailar pegado si o si en desconeguts. (Ja se que ja ho he dit, però es que enserio, es mol traumàtic...)

        I al tornar a casa encara vam anar a les cascades. La idea era banyar-nos despullats al riu, però al arribar allí i tocar lo freda que estava l’aigua se mon va anar a tots la valentia i només Andrea va ser capaç de clavar les cames al riu, així que res, no hubo desnudo... L

El diumenge al matí, en mes ressaca que altra cosa, vam anar, ara si de dia, a veure les cascades i a que un guia ens explicara un poc la historia del lloc, que es realment impressionant. 

El nostre guia a les cascades

I res, per tornar mes problemes de transport, mes taxistes que ens intenten timar, mes busos que es retrasen... podríem haver arribat a casa a les 10 i vam arribar a les 3 del matí, i per si això fora poc havien deixat posada la cadena de la porta i no vam poder entrar a casa fins passades les 4... però bueno, ja assumim que som un poc desgraciades en este sentit i ho acceptem perquè allí ho vam passar massa be!

Ara ja, encara que per poc temps, tornar a la rutina de treball, que igual es anar en els chanchos que es anar a carregar 50 sacs de aserrin (si si Aserrin) al aserradero, que som mol treballadores!

[Fotos de treball no disponibles, pero jure que treballe!!]

Mil besos i veniu a visitar-me, que aquí sempre hi ha aventures! :D

  

Dia 20. Aun no tengo malaria.

Bon dia! Ja estem completament instal·lats en la finca i ja tenim fins i tot prou feina!

Passats els primers dies de nervis i de conèixer-ho tot ens van començar a assignar algunes feines i la primera setmana la vam passar en els animals de la finca mentre Inma i Jorge feien les sortides en el projecte de custodia.

Ens van cridar perquè els chanchos (cerdos) s’estaven morint i per a que férem alguna cosa. Cap de les dos teníem ni idea de cerdos, però gràcies a la gran ajuda de nuestros amigos los cerdólogos (mención especial a Mayte y casanova, me salvasteis la viada y sereis recompensados por ello) vam poder isir un poc del pas. Els animals van deixar de morir i ara estem intentant fer-los entendre la importància de la vacunació i la desinfecció, però bueno, poc a poc, com tot aquí.

Així vam passar la setmana fins el dijous que vam decidir que ja era hora de començar a sortir un poc de festa a veure l’ambientillo de Lago. Vam provar la guatita (version ecuatoriana de los callós) i altres plats típics i vam anar a un bar que, sincerament, no sabria com descriure... Era poc mes o menys com entrar en una telenovel·la, tot fosc, en musica de telenovel·la i un senyor dalt de com un pòdium de gogo amb un micro animant la festa a crits del tipo de “Venga todas las solteras levanten las manos! ¿O es que han venido con sus estorbos?” i coses per l’estil.

Al arribar el cap de setmana Inma i jo (Tamara i Jorge no van voler) ens en vam anar cap al Putumayo (riu que fa de frontera en Colòmbia) perquè eren festes a Puerto el Carmen. Va ser un cap de setmana... raro. Feien activitats com el concurso de trepada de arbol o carreres de quilla, que son con caonetes menudes de fusta. Vam fer uns quants amics (no tots per pròpia voluntat) i vam provar menjar típic de la zona (mohohoi!).

cucs vius

cucs torrats

Elecció de la Ñusta Yaku

Per a fer feliços a tots els que dieu que me’n anava de missionera vos puc dir que este cap de setmana vam estar dormint en la casa de la misión de Puerto el Carmen en sor Maximina, una monja mol mol mol adorable, i Diana, una colombiana que fa el doctorat a NY i les practiques en la escoleta que portes “las hermanas” en la província. Com deia, tot mol “normal”.

 I per acabar-ho de fer rústic el lavabo, que donava al pati, estava ple de granotes que et saltaven damunt quan entraves, així que no, no ens vam dutxar en tot el cap de setmana...

Després de este intens cap de setmana tornem a la finca. Esta setmana ens toca a Tamara i a mi sortir en Mari a les comunitats en el projecte de custòdia ambiental. Els dimecres es fa la sortida gran a les comunitats de la ribera del Putumayo i hem de estar preparades a les 3 del matí. Son unes 4 hores de cotxe i després un bon tros en canoa per el riu.

En la primera comunitat a la que anem em fan pujar a un arbre per fer-nos una foto i, siguem sincers... no soc jo mol hàbil per a pujar arbres...

En la segona ens van oferir com uns fruta dura que has de coure per poder-te menjar i que es aixina com filosa, la chonta dura, i un cafè normal (normal! No soluble!). Es va posar a ploure com si s’acabés el mon i no podíem  tornar a pujar en la canoa, així que allí vam estar un parell de hores en els de la comunitat i una xica de ACNUR que treballa en els refugiats colombians a la part ecuatoriana (eren colombians, ara entenc lo del cafè...), i ens van haver de convidar a dinar.

Quan vam poder tornar a pujar a la canoa la dona de la comunitat ens va insistir molt en que ens quedarem a casa seva que seguiria plovent i no era bona idea tornar per el riu, però li vam dir que havíem de arribar a Lago i vam marxar. (Després en arrepentiríem molt de haver-li dit que no...)

Vam arribar al Palmar (“poble” on havíem deixat el cotxe) tots xopadíssims i vam pujar al cotxe, i quan portàvem uns 20 minuts de camí (i ens quedaven altres 20 per arribar a l’altre riu que havíem de creuar i altres 10 per a la carretera principal) (i com una hora per a la ciutat mes propera) el motor del cotxe es va parar. Vam estar mes de tres hores tirats allí en mig de la nada sense que parés de ploure esperant a que tornara Jorge que havia anar a “buscar ajuda” fins que es va fer de nit. Al final vam decidir anar-lo a buscar i el vam trobar en una planta petrolera “esperant al mecànic” en el bar...

Al final entre unes coses i altres van aconseguir que el Ingeniero gefe (així dit com important) li digues a algú que remolcara el cotxe fins dins la planta i que ens deixaren quedar-nos a dormir allí fins les 4 del matí que sortia el primer bus (que va ser mes a les 5 que a les 4).

Era mol trist perquè a aquelles hores i en mig de la selva l’únic que es veia era el cel roig del mechero de petroli que cremava... he estat en deserts menos desoladors que aquell paisatge... però no negaré que, encara que creia que no ho diria mai, ens vam alegrar quan vam veure la planta...

Però bueno, vam arribar a casa sanes i senceres  i encara ens va quedar energia per anar de festa este cap de setmana i seguir coneixent Lago i fins i tot donar la nostra primera classe!

Però ja he escrit massa com per contar mes coses ja! Però això, que estic be, estic viva, no tinc malària, ni dengue, ni he tingut problemes en els narcos ni la guerrilla!

Miiil besets amazònics! :D

PD: Portem 6 dies sense aigua corrent i hem de sortir cada dia a buscar al vigilant per a que ens done la clau de pas una horeta per dutxar-nos, açò ja es pareix mes a la selva!

PPD: Si, se que me'n he passat un poc en la entrada... prometo mejorar! :D